dilluns, 29 d’octubre del 2012

Mai ho sabràs prou


Gener del 2010. El meu avi patern mor després de més d'un any i mig de patiment i de vida a l'hospital.  Tot aquest temps havia viscut una ment desperta i sana dins d'un cos adormit, per culpa d'una embòlia que li va deixar el cos pràcticament inutilitzat. Va ser una temporada molt dura per a tota la família, sobretot psicològicament parlant. 
Per a mi, la seva mort va significar un cop molt fort en molts sentits; en part va ser un alleujament, perquè significava no veure'l patir més, però també va ser dolor i tristesa, la meva primera experiència amb la mort, i una caiguda lliure cap a la realitat en adonar-me que m'havia deixat coses al tinter, que potser no li havia dit tot el que volia dir, i que ja era massa tard per a fer-hi res. 
Aquest relat surt del malson que va ser tota l'etapa viscuda a l'hospital i del cúmul d'emocions que em va provocar la seva mort. Vol ser un recordatori agredolç d'una mala època i alhora d'una persona extraordinària, i també una manera de dir tot el que en el seu moment no vaig poder dir i que em va pesar dins el cor durant tant de temps. 

Això és per a tu. Estic segura que, siguis on siguis, ho llegiràs i et recordaràs de mi. Jo no deixo de fer-ho mai.

MAI HO SABRÀS PROU

Vaig entrar a l’habitació en silenci. Les parets blanques la feien ampla i buida. Lentament, vaig avançar fins al llit. Estava dormint. Em vaig asseure a la butaca que hi havia al costat, sense saber ben bé què fer. El contemplava mentre intentava assimilar on era i per què era allà. Semblava que, en els últims mesos, les desgràcies s’haguessin posat d’acord per arribar totes juntes. Injust, molt injust. A poc a poc, va obrir els ulls. Em vaig incorporar a la butaca, expectant. Em va veure. Sé que em va veure, però no va fer cap gest que ho mostrés. Només es limitava a observar-me, amb ulls tristos. Em vaig desmuntar. Esperava que em reconegués, que somrigués, que digués el meu nom. Però tan sols podia moure els ulls. Em vaig aixecar i li vaig agafar la mà, amb cautela. No reaccionava.
-Avi. Hola. Sóc...sóc jo. Em veus? Em sents?
Silenci. Vaig notar tremolar la meva mà dins la seva. Com podia ser? No podia recordar res, ni dir res... Era com si li haguessin absorbit l’ànima, i els records, com si fos un cervell nou dins un cos ancià.
Llavors es va obrir la porta de l’habitació, i vaig mirar amunt, sobresaltada. Eren el meu pare i una infermera que venia a controlar que tot funcionés bé. O com a mínim, que funcionés. Em vaig apartar del costat del llit ràpidament i em vaig encarar a la finestra, amb llàgrimes als ulls. Per la finestra, veia la part de baix de l’Hospital de Terrassa, el pàrquing, i més enllà, les afores de la ciutat. Els meus ulls es perdien en el paisatge, sense fixar-se en res concret. Li parlaven, i amb ells tampoc reaccionava. El movien, el posaven bé, intentaven que estigués el màxim de còmode possible. Sabia que potser necessitaven que els ajudés, però no em veia amb esma de girar-me, perquè sabia que no em podria controlar. Em limitava a mirar el paisatge que veia, en realitat sense veure’l. Vaig sentir que la infermera parlava amb el pare en veu baixa. Llavors vaig notar una mà a l’espatlla.
– Va, surt a fora. No hauries de ser aquí.
Silenciosament vam sortir de l’habitació. No vaig poder més, i vaig explotar. Sentia les llàgrimes sortir l’una darrere l’altra, sense parar. El pare em va abraçar, comprenent perfectament la meva impressió.
Senzillament, no entenia com li podia haver passat això, a ell, una persona tan vital, amb ganes de fer coses, i de ser útil. Una persona que havia estat perfectament fins llavors, amb bona salut, que per molts defectes que pogués tenir, sempre tenia un somriure per a nosaltres. I ara ja mai més seria igual. El cos li havia fet una mala jugada, l’havia deixat sense moure’s, sense parla. Sense poder comunicar el que pensava. M’angoixava imaginar les seves idees donar voltes i voltes dins del cap, sense poder expressar-les en veu alta, sense poder dir què vol, què sent, què necessita...
-No hauries d’haver vingut. – em va dir el pare, suaument.
-Havia de venir. L’havia de veure. Sé que sap qui sóc.
Vaig tornar a entrar dins de l’habitació. Em vaig dirigir una altra vegada al costat del llit, reunint forces per no plorar. El vaig mirar els ulls. Em volia dir alguna cosa, però no sabia què. Podia llegir, dins dels seus ulls verds, una frase desordenada que anava adreçada a mi, però de la qual mai n’arribaria a saber el sentit. Li vaig acariciar el cap, sospirant. Almenys, sabia que podia reconèixer-me i que tenia coses a dir-me. Potser a poc a poc, amb el temps, podria recuperar almenys una part d’ell.
En veure’l allà, tant indefens, tant vençut, tant vell, em va venir a la ment que un dia es moriria. Que havia de passar, per molt trist que fos. Fins aquell moment no n’havia tingut consciència perquè sempre havia estat bé. Però ara ho veia tant a prop...! Sabia que ell havia viscut una llarga vida, feliç, però el que m’entristia era la manera com acabaria aquesta vida. Clavat en un llit, sense poder fer res, mantingut per la gent que hi ha al seu costat. Sabia que ell no volia aquesta mena de final. I jo tampoc el volia per a ell.
Però ningú va dir que la vida fos justa, i no podem fer cap altra cosa que portar les coses tal i com vénen. Perquè no sabem si demà serà millor, pitjor, o simplement, si seguirem vius.
Vaig seure a la butaca i vaig arrepenjar el cap al coixí, al costat del seu. I així em vaig quedar molta estona, no sé quanta, intentant escoltar el que pensava.
Llavors em va venir al cap una frase feta plena de raó: no valores el que tens fins que ho perds. Sincerament, la meva relació amb els meus avis mai havia sigut molt estreta, i no els veia gaire sovint. I ara me’n penedia més que mai, pensava en tot el temps perdut que hauria pogut estar amb ell i ja no hi estaria mai. Pensava en totes les vegades que li hauria pogut dir que, malgrat que no ens veiéssim gaire, l’estimava, i en les vegades que m’hauria agradat dir-li tot això però no m’hi havia atrevit perquè em sonava molt estrany, perquè pensava que ell ja ho sabia, que jo l’estimava. És el meu avi, és obvi que l’aprecio. Però ara entenc que això mai s’arriba a saber del tot, per molt que t’ho repeteixin.
I ara ho intentava, però tampoc em sortia... Em sentia desgraciada per no poder dir tot això, però em limitava a estar allà, apretar-li la mà ben fort i desitjar amb totes les meves forces que tot allò passés i que deixés de patir... d’una manera o d’una altra.
El pare em va separar del llit a poc a poc. Vaig fer una última mirada a la seva cara, i em vaig tornar a topar amb els ulls aquosos que em miraven, intentant dir alguna cosa. Vaig dir-li adéu amb la mà i em vaig girar, incapaç de seguir mirant. Vam sortir de l’hospital sense dir res. Vaig mirar el pare de reüll. Sabia que ell s’ho estava passant molt pitjor que jo. Era el seu pare. Però cap dels dos va dir res, només ens vam limitar a fer-nos companyia mútuament.
Vam pujar al cotxe. Jo mirava per la finestra, pensativa. A partir d’ara, l’aniria a veure més. Volia que em veiés, que sabés que estava bé, que seguia vivint, i també que sabés que em preocupava per ell, i que l’estimava.
Vaig demanar al pare que em deixés quan encara quedava una estona per arribar a casa. Volia estar sola una estona. Vaig caminar carretera amunt, mirant al meu voltant, descobrint una nova manera de veure les coses. Intentava apreciar cada detall, cada color. Totes les coses em semblaven un regal que havia d’aprofitar. Em vaig trobar davant de l’entrada del parc Vallparadís en un tancar i obrir d’ulls. Hi vaig entrar a poc a poc i em vaig asseure en un banc. Davant meu veia els nens jugar amb les noves atraccions. Em vaig quedar quieta molta estona, pensant. Volia ser positiva, però només em venia al cap que no deixariem de patir fins que passés el que en realitat tohom estava esperant, però alhora tothom temia que passés: que tanqués els ulls una nit i no els obrís mai més. A partir d’aquell dia, cada cop que sentia el timbre del telèfon m’angoixava, pensant que la mala notícia havia arribat. Fins que un dia, a les quatre de la matinada, va sonar el telèfon.


 Eva

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada