Trossos d'uniforme i els ulls blaus de la guerra

Obro el bloc amb un relat que vaig escriure fa gairebé dos anys, per presentar-lo als concurs literari de Sant Jordi del meu institut, i que valoro molt per dues raons. La primera és que amb ell vaig guanyar un premi en aquest concurs; era el meu últim any de Batxillerat, significava el tancament d'una etapa, i aquest relat forma part, d'alguna manera, de l'experiència viscuda. Val a dir que trobo que és un bon costum tornar llegir el que escrius, oblidant que ho has escrit tu, quan ha passat un temps. Això ho dic perquè la segona raó per la qual aquesta història és important és que encara ara, després de dos anys i d'haver-lo rellegit diverses vegades, em segueix emocionant de la mateixa manera en què ho feia quan l'escrivia. 

Espero, de tot cor, que us agradi. 

Trossos d’uniforme i els ulls blaus de la guerra

Alemanya, agost de 1939

Avui l’Agnes tampoc m’ha dirigit la paraula en tot el dia. Està espantada, té por que la família estigui en perill. M’agradaria poder consolar-la, però la veritat és que no sé què dir-li. No vol que participi a la guerra. Ja no sé com explicar-li que, a banda de que estic obligat a fer-ho pel càrrec dins de l’exèrcit, no puc renunciar a defensar la nostra pàtria, i la nostra raça... Jo sempre li pregunto si per a ella tot això no és important. Es queda una estona callada, i em mira, amb els ulls plorosos. Mai em contesta, però jo llegeixo la resposta als seus ulls. Crec que tant li fa el que passi, l’únic que vol és protegir la família...els nens...No puc evitar sentir-me irritat pel fet que no em faci costat, però no vull crear més problemes a casa dels que ja hi ha.

Em jugaria el que fos a que avui està enfadada perquè hem tingut visites. Uns quants membres de l’exèrcit han vingut a casa per reunir-se amb mi i informar-me de les novetats en la preparació de l’atac. El Führer ha parlat, segons m’han dit. Està convençut que vencerem aquesta batalla, que Polònia caurà als nostres peus. Déu meu, ho controla tot. En secret, desitjo enormement que vingui a casa algun dia...que sàpiga que jo, el tinent Karl Hausser, sóc un gran admirador seu, que lluitaré fins al final per la nostra Alemanya i que la nostra família està al seu costat. Però suposo que és molt demanar. Ja queda molt poc per marxar de casa. D’aquí a un mes serem a les portes de Varsòvia...la batalla és imminent.

Polònia, setembre de 1939

Tal com va predir el Führer, hem guanyat la batalla. Varsòvia ha caigut. Ha estat força fàcil, s’han vist abordats de seguida pel nostre exèrcit. Hem perdut gent, però els militars estan animats, la victòria els ha encoratjat. Això és bo. La mala notícia és que no sé quan tornaré a casa. M’he proposat escriure aquí el que vagi passant...Però de moment és força difícil si em van interrompent a cada moment, com ara mateix...

Alemanya, gener de 1941

Estic esgotat. D’aquí poc farà un any i mig que vaig marxar de casa. La guerra avança, i cada vegada hi ha més països que hi prenen partit. S’han lliurat ja moltes batalles, i moltes d’elles les hem perdut. No sé com acabarà això, però jo em sento cada cop més acorralat. El Führer, i molts altres, continuen convençuts que guanyaran, i seguiran lluitant fins al final...Però per mi les coses ja no són tan clares. Sobretot perquè no sé quant temps fa que vago tot sol d’un lloc a l’altre, d’un amagatall a un altre, sense trobar cap manera de tornar a casa, o almenys d’afegir-me a algun regiment amic. Sembla que ningú està disposat a ajudar un soldat perdut. És la guerra... Ja no són les batalles glorioses que imaginava, no és la victòria tant somniada... Només són experiències horribles, l’una darrere l’altra, i jo, que sempre havia tingut una fe cega en el nostre líder, em sento culpable perquè començo a pensar que aquesta guerra no la pot guanyar. Pensar en experiències horribles em fa recordar...

Caminava penosament pel terra àrid i ple de pols. No, no caminava, s’arrossegava. Intentava amagar-se, com ja havia fet altres vegades, resant perquè no li caigués una bomba a sobre. Ja no sabia quin bàndol les tirava, només sabia que elles no feien distincions, i estava fart de trobar piles de cossos de diferents nacions, tots junts, com no havien estat mai en vida. Es va estirar darrere d’una paret destruïda, que tenia la pinta d’haver estat una casa senyorial. Estava exhaust, i li costava respirar. Un moviment al seu costat el va sobresaltar, i es va apartar inconscientment. Quan s’hi va fixar millor, va veure un soldat, estirat a terra. Estava desarmat, cosa que el va fer respirar, alleujat. S’hi va acostar amb cautela. Es va agenollar al seu costat. Li va veure la cara bruta de sang, pols i fang. L’uniforme estava igual o pitjor que la cara. Llavors va baixar la vista i li va mirar el ventre. Va estar a punt de vomitar. Les ferides eren horripilants, plenes de sang, i anaven fent bassals al seu voltant. Per un moment va pensar que era mort. Però llavors va recordar que feia un moment s’havia mogut.

- Són lletges, oi? – va dir-li el soldat, sobresaltant-lo. – T’aconsello que no...les miris gaire.

El tinent Hausser va observar el ferit. Encara tenia forces per parlar. Va mirar al seu voltant, i va veure un altre cos, aquest immòbil. S’hi va acostar, i decididament va arrencar un tros de roba del seu uniforme. Va tornar amb el ferit i va mirar-li el cos, pensant quina hemorràgia hauria d’aturar abans.

- No ho facis. És perdre el temps...

- No... diguis ximpleries. No pots continuar perdent sang...

Li va agafar el braç per embolicar-li amb el tros de roba. Llavors un pensament li va creuar la ment i li va deixar caure el braç de cop. El soldat va girar el cap a poc a poc i el va mirar. Tenia uns ulls blaus molt especials, que quedarien gravats al cervell d’en Hausser per sempre.

- Ets alemany? – li va preguntar. Davant la seva sorpresa, el soldat va riure dèbilment.

- Si no t’ho dic, m’ajudaràs igualment? No cal que em contestis... No ho faràs.

El soldat va aixecar el braç i en Hausser el va observar detingudament. Va apartar la brutícia com va poder i va buscar. Però no va trobar cap símbol... Cap esvàstica.

Els dubtes se’l menjaven per dins. Ell no es considerava mala persona... Però havia tornat a deixar anar el braç del soldat, amb una ganyota de fàstic.

- Què t’havia dit? Però tranquil... Me’n faig al càrrec. Aquesta guerra... ens ha canviat a tots. Mira, em pensava que em moriria aquí sol... però almenys he tingut una mica de companyia. No m’havia plantejat mai acabar els meus dies al costat d’un nazi...Però és millor això... que res... – cada vegada li costava més parlar, s’anava debilitant per moments. – Però sàpigues...que ara no som dos països enfrontats... Ara som dos homes, sols, l’un davant de l’altre... l’un que no es pot moure... i l’altre... que no és capaç ni... de tocar-lo. No és... repugnant?

El tinent Hausser va abaixar el cap, incapaç de respondre. Va notar que les llàgrimes li sortien dels ulls i li relliscaven per la cara, arrossegant la brutícia.

- No et pensis... que no sé que plores. Pots abandonar-me aquí, ni tan sols em sorprendré, ja sé la mena de persona que ets. No et pensis que quan has arribat no he vist els símbols dels teus braços. Però he deixat que em vegis... Pensava que, amb una mica de sort, m’havia topat amb un home despietat que em mataria només veure’m. Però ni això, l’únic que he trobat és un covard... que no sap ni embenar-me el braç, ni clavar-me una bala al cap. La meva sort... és admirable...

En Hausser va tornar a aixecar el cap, tremolant. Va veure que els ulls blaus es tancaven, lentament. No va poder més, es va aixecar com va poder i va arrencar a córrer, traient forces del no res. No va parar fins que se’n va haver allunyat prou. No volia haver de veure morir l’home...que li havia escopit tantes veritats a la cara. Es va deixar caure a terra, al costat d’un mur, s’hi va repenjar i va plorar, durant molta estona, de ràbia, de por, de fàstic, d’impotència...

Quan ja no va poder plorar més, va aixecar la mà tremolosa i va acariciar un moment el símbol de seu braç. I de cop, amb un atac de ràbia, va aferrar la roba i el va arrencar, i el va llençar lluny. Va tornar a plorar, aquesta vegada encara més desesperadament. Va seguir arrencant trossos de l’uniforme, entre crits i llàgrimes, fins que es va sentir més alleujat. Sabia que allò no canviaria res, però necessitava fer-ho. Llavors va poder, per fi, tancar els ulls. No es veia capaç d’aguantar res més, i va pensar que, amb una mica de sort, li cauria una bomba a sobre i s’hauria acabat tot.

Alemanya, maig de 1949

L’edifici del registre civil havia estat restaurat quan es va acabar la guerra, quatre anys enrere, i ara es veia molt més elegant que abans. En Karl Hausser i la seva dona Agnes hi van entrar, somrients, amb un cotxet de nen petit. Es van acostar al taulell on hi havia un home que escrivia, amb el cap enganxat al full.

- Bon dia, senyor. – va dir l’Agnes, exultant. – Volem inscriure el nostre fill al registre.

- Un moment, siusplau, senyora. De seguida els atenc.

Tot el cos d’en Karl Hausser es va posar en tensió. Aquella veu li era estranyament familiar. L’home de darrere el taulell va aixecar-se i els va mirar. En Hausser es va sentir defallir. Els ulls blaus que s’havien clavat en els seus els tenia gravats a la retina des de feia vuit anys, i els veia cada nit en somnis. Aquells ulls li recordaven, dia i nit, qui era, i què havia fet. L’ombra de la guerra perduda planava, encara ara, sobre casa seva, però ell mai havia explicat el que havia passat amb aquell soldat. Ni tan sols sabia com havia arribat a salvar-se...

- Senyora, si és tan amable, en aquell mostrador hi ha el formulari que m’haurien d’omplir...

L’Agnes va mirar el seu marit. Ell li va fer que sí amb un moviment de cap i ella va marxar, amb el cotxet del seu fill, a buscar el document. A poc a poc, en Hausser es va girar i es va trobar de nou amb aquells ulls que  havien estat el seu pitjor malson durant vuit anys. Les mans li van començar a tremolar violentament, i va pregar perquè no es notés. Els ulls blaus van mirar l’Agnes, que ara feia ganyotes al bebé. En Hausser es va quedar garratibat, sense poder apartar la mirada d’aquell home que no havia estat capaç de salvar, per culpa dels seus prejudicis. L’home va fer un somriure carregat d’ironia. Es va inclinar sobre el mostrador, i li va dir, amb una veu glacial, molt fluix:

- Que potser em creia mort, tinent Hausser?

Un calfred va recórrer-li tota la columna vertebral, i sense poder-ho evitar, es va estremir.

Eva