La inspiració perduda

Recuperant el que vaig abandonar fa un temps, us deixo una petita reflexió personal, el pròleg de la revista El Vaixell de Paper de l'Escola Tecnos que em van demanar i que vaig estar encantada de fer.
Espero que us agradi!

“Lee y conducirás, no leas y serás conducido.” Santa Teresa de Jesús

He perdut l’hàbit de llegir. He perdut l’hàbit d’escriure. No em malinterpreteu; l’amor per totes dues coses segueix intacte, però aquestes dues veritats em neguitegen des de fa un temps.

Abans, no llegia llibres, els devorava. La inspiració per escriure no es feia tant de pregar. La major part de coses que sé les sé gràcies als llibres, i moltes de les hores millor invertides de la meva vida han estat hores de lectura àvida. Hores d’absència, imaginació, emoció, rialles i llàgrimes, de mons que absorbeixen i que mai més acabes d’abandonar. L’escriptura ve després, com un emmirallament dels mons llegits i de les nostres inquietuds i com una extensió de l’ànima que les conté, que malda per treure-les fora.

Ara, i permeteu-me el to poètic de tot plegat, em sento l’ànima bloquejada. No sé quina força ha aconseguit arraconar allò que ocupava un espai tan important en mi. Potser ha estat un canvi de vida. Potser les noves tecnologies, que ens socarrimen el cervell. Potser el nostre entorn, que es torna dia a dia una mica més gris. No sé què és, però estic decidida a guanyar-li terreny.

Perquè el que temporalment m’ha abandonat a mi sembla estar-nos abandonant a tots, amics, i no podem permetre-ho de cap de les maneres. Llegir i escriure és el que ens salvarà d’un desastre imminent i el que ens traurà del fons de l’abisme un cop hi haguem caigut. Llegir i escriure ens fa pensar, i pensar ens fa més humans. Llegiu i no deixeu que us governi qui no us ha de governar, escriviu i sigueu lliures, oblidant per uns moments la gàbia que ens tanca.

A tots vosaltres, recordeu que teniu molt camí per córrer i que la lectura i l’escriptura sempre us acompanyaran en el recorregut. Animeu-vos a agafar un llibre, a agafar un bolígraf; animeu-vos a crear i així sempre, sempre, estareu guanyant.

“Si el escritor no se siente capaz de dejarse morir de hambre, debe cambiar de oficio. La verdad del escritor no coincide con la verdad de los que reparten oro.”

Camilo José Cela

Eva. 

Querida Ana

"We all  deserve to die(...) even I." , Sweeney Todd.

Avui publico un relat que vaig escriure fa molt poc. Un dia, en una conversa amb un amic, va sortir la paraula "misantropia". De seguida em va fer pensar molt i em va servir d'inspiració per a aquest relat. D'alguna manera va fer que donés forma a la meva opinió sobre aquest concepte, que no m'havia aturat a analitzar mai. Em va sorprendre gratament descobrir que, sense haver-hi pensat gaire, tenia una opinió força clara del que aquesta paraula significava per a mi. Suposo que cada dia podem aprendre coses noves sobre nosaltres mateixos.

Així que moltes gràcies per servir-me d'inspiració. 

Aquesta és la primera de les cartes que l'Iván li envia a l'Ana... ja en vindran més. Ells són la meva veu.

Espero que us agradi!

Querida Ana,

Hoy hace mucho frío aquí. La verdad es que sólo en días como este me doy cuenta de que, de alguna manera, echo de menos estar en casa, y a la vez no me iría nunca de aquí. Cuando hemos salido de la universidad estaba lloviendo. Me he dejado el paraguas en el piso, como todos los días en que se pone a llover. Hacía ese olor a lluvia parisina que tanto te gusta. He pasado por delante de esa cafetería de la que siempre te hablo pero nunca entro porque es imposible encontrar una mesa vacía. Me he parado a mirar los pastelitos del escaparate y, ¿sabes? Curiosamente, hoy había una libre. No me lo he pensado más y ahora estoy sentado en ella, tomando un café con leche y mirando de vez en cuando a través del escaparate, quizá con la esperanza de verte aparecer por aquí. Pero, pensándolo bien, ¿no te escribo para hablarte de café y lluvia, verdad? Claro que no. Tú quieres saber cómo estoy, si estoy aprendiendo mucho, si me he gastado mis ahorros en cabareteras o cuánto te echo de menos. Pues de momento te contestaré a lo segundo: estoy aprendiendo mucho, pero sobre mí mismo. La universidad es lo mismo que en casa, solo que lo dicen todo en su correctísimo francés que a mí me suena más que repelente. Pero hoy, en la clase de filosofía, ha venido un profesor sustituto. Sólo con su presentación ya me he dado cuenta de que los cincuenta minutos que quedaban de clase aportarían más a mi vida y a mis conocimientos que mi profesor habitual en todo un puñetero curso. Solamente entrar ha escrito su nombre completo en la pizarra y nos ha soltado: “Buenas tardes, chicos. Me llamo Mathieu, y soy un misántropo”. ¿Te lo puedes creer? Así sin más, y con un francés no tan correcto como el del resto de profesores, por cierto. Me he sentido tan sumamente identificado con él que he tenido que reprimirme para no levantarme a abrazarlo, y hasta le he perdonado ese estúpido nombre francés que tiene. La clase entera era un murmullo del que sólo se entendía la palabra “misántropo”. Todos cuchicheaban; la mitad porque no sabía lo que significa esa palabra, y la otra mitad porque desaprobaba totalmente que lo hubiera confesado sin reparos. Y él nos miraba, con media sonrisa en los labios. A estas alturas ya se había convertido en mi héroe. Cuando he salido de clase aún me daba vueltas la cabeza. Ya sabes tú que cuando pienso mucho en algo me llena el cerebro y tengo que sacarlo, y como te echo mucho de menos, te ha tocado a ti. Ana, ¿es malo ser un misántropo? Por supuesto que no. Hoy en día todo el mundo debería serlo. Pero en cambio te miran con mala cara cuando lo dices. ¿Por qué? Que no odio a las personas, carajo. Odio a la gente. No es tan difícil. Bueno, dicho así, queda mal, lo sé. Pero tú me entiendes… tú siempre me entiendes. Es ese sentimiento de superioridad que tenemos todos clavados en la mente, y me temo que también en el corazón. De que somos inteligentes, de que somos los amos de la Tierra, de que podemos con todo. Esa idea de que podemos meter a un canario en una jaula y esperar que nos despierte cada día con una melodía alegre. Si digo muchas chorradas, párame. O simplemente deja de leer. Pero tengo muchas preguntas sobre nosotros, los humanos, que no consigo responder yo solo. Pues es ese sentimiento de superioridad el que me fastidia, ese poco respeto que hemos tenido siempre hacia el resto de especies del mundo y, sobretodo, hacia nosotros mismos y hacia lo que hacemos. Porque tenemos que destruirlo todo, ¿sabes? Lo tenemos como incrustado dentro. El impulso de (auto)destrucción, quiero decir. ¿Que las plantas nos dejan respirar? Pues nada, las quemamos. ¿Que tenemos problemas con los vecinos? Los matamos. Luego nos sentimos mal y lloramos cuando lo vemos por la tele, pero lo hemos hecho nosotros. Me hace gracia que a veces, cuando hay esas masacres que te ponen los pelos de punta, los asesinos te salgan con que lo han hecho porque “odian a la raza humana”. Pues aplícate el cuento, figura. Que son misántropos, dicen. Qué gracia. Es complicado colgarte ese cartel a ti mismo y darte cuenta de que formas parte de lo que odias. Un poco espeluznante. Pero muy humano, también. Y ahora que lo veo escrito, algo contradictorio. Déjame decirte, por si acaso estuvieras pensando en cogerte un vuelo y venir a París a evitar que haga una tontería, que no hay de qué preocuparse, al menos conmigo. Me gusta vivir, y ya sabes que aquí estoy bien. Dejo todo eso de la misantropía para el ámbito filosófico, porque no es nada práctico vivir así. Pero ahí está. He terminado el café, y fuera sigue lloviendo a cántaros. Tengo frío aquí. Le he pedido a la camarera que suba la calefacción. Me ha mirado con mala cara y me ha ignorado. No sé si es porque no me ha entendido o porque es así de zorra. Para que luego me pregunten que por qué soy misántropo. Me voy a ir.

Ah, y no te preocupes, que a ti te sigo queriendo igual.

Siempre tuyo,

Iván. 

Eva.

Mai ho sabràs prou

Gener del 2010. El meu avi patern mor després de més d'un any i mig de patiment i de vida a l'hospital.  Tot aquest temps havia viscut una ment desperta i sana dins d'un cos adormit, per culpa d'una embòlia que li va deixar el cos pràcticament inutilitzat. Va ser una temporada molt dura per a tota la família, sobretot psicològicament parlant. 

Per a mi, la seva mort va significar un cop molt fort en molts sentits; en part va ser un alleujament, perquè significava no veure'l patir més, però també va ser dolor i tristesa, la meva primera experiència amb la mort, i una caiguda lliure cap a la realitat en adonar-me que m'havia deixat coses al tinter, que potser no li havia dit tot el que volia dir, i que ja era massa tard per a fer-hi res. 

Aquest relat surt del malson que va ser tota l'etapa viscuda a l'hospital i del cúmul d'emocions que em va provocar la seva mort. Vol ser un recordatori agredolç d'una mala època i alhora d'una persona extraordinària, i també una manera de dir tot el que en el seu moment no vaig poder dir i que em va pesar dins el cor durant tant de temps. 

Això és per a tu. Estic segura que, siguis on siguis, ho llegiràs i et recordaràs de mi. Jo no deixo de fer-ho mai.

MAI HO SABRÀS PROU

Vaig entrar a l’habitació en silenci. Les parets blanques la feien ampla i buida. Lentament, vaig avançar fins al llit. Estava dormint. Em vaig asseure a la butaca que hi havia al costat, sense saber ben bé què fer. El contemplava mentre intentava assimilar on era i per què era allà. Semblava que, en els últims mesos, les desgràcies s’haguessin posat d’acord per arribar totes juntes. Injust, molt injust. A poc a poc, va obrir els ulls. Em vaig incorporar a la butaca, expectant. Em va veure. Sé que em va veure, però no va fer cap gest que ho mostrés. Només es limitava a observar-me, amb ulls tristos. Em vaig desmuntar. Esperava que em reconegués, que somrigués, que digués el meu nom. Però tan sols podia moure els ulls. Em vaig aixecar i li vaig agafar la mà, amb cautela. No reaccionava.

-Avi. Hola. Sóc...sóc jo. Em veus? Em sents?

Silenci. Vaig notar tremolar la meva mà dins la seva. Com podia ser? No podia recordar res, ni dir res... Era com si li haguessin absorbit l’ànima, i els records, com si fos un cervell nou dins un cos ancià.

Llavors es va obrir la porta de l’habitació, i vaig mirar amunt, sobresaltada. Eren el meu pare i una infermera que venia a controlar que tot funcionés bé. O com a mínim, que funcionés. Em vaig apartar del costat del llit ràpidament i em vaig encarar a la finestra, amb llàgrimes als ulls. Per la finestra, veia la part de baix de l’Hospital de Terrassa, el pàrquing, i més enllà, les afores de la ciutat. Els meus ulls es perdien en el paisatge, sense fixar-se en res concret. Li parlaven, i amb ells tampoc reaccionava. El movien, el posaven bé, intentaven que estigués el màxim de còmode possible. Sabia que potser necessitaven que els ajudés, però no em veia amb esma de girar-me, perquè sabia que no em podria controlar. Em limitava a mirar el paisatge que veia, en realitat sense veure’l. Vaig sentir que la infermera parlava amb el pare en veu baixa. Llavors vaig notar una mà a l’espatlla.

– Va, surt a fora. No hauries de ser aquí.

Silenciosament vam sortir de l’habitació. No vaig poder més, i vaig explotar. Sentia les llàgrimes sortir l’una darrere l’altra, sense parar. El pare em va abraçar, comprenent perfectament la meva impressió.

Senzillament, no entenia com li podia haver passat això, a ell, una persona tan vital, amb ganes de fer coses, i de ser útil. Una persona que havia estat perfectament fins llavors, amb bona salut, que per molts defectes que pogués tenir, sempre tenia un somriure per a nosaltres. I ara ja mai més seria igual. El cos li havia fet una mala jugada, l’havia deixat sense moure’s, sense parla. Sense poder comunicar el que pensava. M’angoixava imaginar les seves idees donar voltes i voltes dins del cap, sense poder expressar-les en veu alta, sense poder dir què vol, què sent, què necessita...

-No hauries d’haver vingut. – em va dir el pare, suaument.

-Havia de venir. L’havia de veure. Sé que sap qui sóc.

Vaig tornar a entrar dins de l’habitació. Em vaig dirigir una altra vegada al costat del llit, reunint forces per no plorar. El vaig mirar els ulls. Em volia dir alguna cosa, però no sabia què. Podia llegir, dins dels seus ulls verds, una frase desordenada que anava adreçada a mi, però de la qual mai n’arribaria a saber el sentit. Li vaig acariciar el cap, sospirant. Almenys, sabia que podia reconèixer-me i que tenia coses a dir-me. Potser a poc a poc, amb el temps, podria recuperar almenys una part d’ell.

En veure’l allà, tant indefens, tant vençut, tant vell, em va venir a la ment que un dia es moriria. Que havia de passar, per molt trist que fos. Fins aquell moment no n’havia tingut consciència perquè sempre havia estat bé. Però ara ho veia tant a prop...! Sabia que ell havia viscut una llarga vida, feliç, però el que m’entristia era la manera com acabaria aquesta vida. Clavat en un llit, sense poder fer res, mantingut per la gent que hi ha al seu costat. Sabia que ell no volia aquesta mena de final. I jo tampoc el volia per a ell.

Però ningú va dir que la vida fos justa, i no podem fer cap altra cosa que portar les coses tal i com vénen. Perquè no sabem si demà serà millor, pitjor, o simplement, si seguirem vius.

Vaig seure a la butaca i vaig arrepenjar el cap al coixí, al costat del seu. I així em vaig quedar molta estona, no sé quanta, intentant escoltar el que pensava.

Llavors em va venir al cap una frase feta plena de raó: no valores el que tens fins que ho perds. Sincerament, la meva relació amb els meus avis mai havia sigut molt estreta, i no els veia gaire sovint. I ara me’n penedia més que mai, pensava en tot el temps perdut que hauria pogut estar amb ell i ja no hi estaria mai. Pensava en totes les vegades que li hauria pogut dir que, malgrat que no ens veiéssim gaire, l’estimava, i en les vegades que m’hauria agradat dir-li tot això però no m’hi havia atrevit perquè em sonava molt estrany, perquè pensava que ell ja ho sabia, que jo l’estimava. És el meu avi, és obvi que l’aprecio. Però ara entenc que això mai s’arriba a saber del tot, per molt que t’ho repeteixin.

I ara ho intentava, però tampoc em sortia... Em sentia desgraciada per no poder dir tot això, però em limitava a estar allà, apretar-li la mà ben fort i desitjar amb totes les meves forces que tot allò passés i que deixés de patir... d’una manera o d’una altra.

El pare em va separar del llit a poc a poc. Vaig fer una última mirada a la seva cara, i em vaig tornar a topar amb els ulls aquosos que em miraven, intentant dir alguna cosa. Vaig dir-li adéu amb la mà i em vaig girar, incapaç de seguir mirant. Vam sortir de l’hospital sense dir res. Vaig mirar el pare de reüll. Sabia que ell s’ho estava passant molt pitjor que jo. Era el seu pare. Però cap dels dos va dir res, només ens vam limitar a fer-nos companyia mútuament.

Vam pujar al cotxe. Jo mirava per la finestra, pensativa. A partir d’ara, l’aniria a veure més. Volia que em veiés, que sabés que estava bé, que seguia vivint, i també que sabés que em preocupava per ell, i que l’estimava.

Vaig demanar al pare que em deixés quan encara quedava una estona per arribar a casa. Volia estar sola una estona. Vaig caminar carretera amunt, mirant al meu voltant, descobrint una nova manera de veure les coses. Intentava apreciar cada detall, cada color. Totes les coses em semblaven un regal que havia d’aprofitar. Em vaig trobar davant de l’entrada del parc Vallparadís en un tancar i obrir d’ulls. Hi vaig entrar a poc a poc i em vaig asseure en un banc. Davant meu veia els nens jugar amb les noves atraccions. Em vaig quedar quieta molta estona, pensant. Volia ser positiva, però només em venia al cap que no deixariem de patir fins que passés el que en realitat tohom estava esperant, però alhora tothom temia que passés: que tanqués els ulls una nit i no els obrís mai més. A partir d’aquell dia, cada cop que sentia el timbre del telèfon m’angoixava, pensant que la mala notícia havia arribat. Fins que un dia, a les quatre de la matinada, va sonar el telèfon.

 Eva

Trossos d'uniforme i els ulls blaus de la guerra

Obro el bloc amb un relat que vaig escriure fa gairebé dos anys, per presentar-lo als concurs literari de Sant Jordi del meu institut, i que valoro molt per dues raons. La primera és que amb ell vaig guanyar un premi en aquest concurs; era el meu últim any de Batxillerat, significava el tancament d'una etapa, i aquest relat forma part, d'alguna manera, de l'experiència viscuda. Val a dir que trobo que és un bon costum tornar llegir el que escrius, oblidant que ho has escrit tu, quan ha passat un temps. Això ho dic perquè la segona raó per la qual aquesta història és important és que encara ara, després de dos anys i d'haver-lo rellegit diverses vegades, em segueix emocionant de la mateixa manera en què ho feia quan l'escrivia. 

Espero, de tot cor, que us agradi. 

Trossos d’uniforme i els ulls blaus de la guerra

Alemanya, agost de 1939

Avui l’Agnes tampoc m’ha dirigit la paraula en tot el dia. Està espantada, té por que la família estigui en perill. M’agradaria poder consolar-la, però la veritat és que no sé què dir-li. No vol que participi a la guerra. Ja no sé com explicar-li que, a banda de que estic obligat a fer-ho pel càrrec dins de l’exèrcit, no puc renunciar a defensar la nostra pàtria, i la nostra raça... Jo sempre li pregunto si per a ella tot això no és important. Es queda una estona callada, i em mira, amb els ulls plorosos. Mai em contesta, però jo llegeixo la resposta als seus ulls. Crec que tant li fa el que passi, l’únic que vol és protegir la família...els nens...No puc evitar sentir-me irritat pel fet que no em faci costat, però no vull crear més problemes a casa dels que ja hi ha.

Em jugaria el que fos a que avui està enfadada perquè hem tingut visites. Uns quants membres de l’exèrcit han vingut a casa per reunir-se amb mi i informar-me de les novetats en la preparació de l’atac. El Führer ha parlat, segons m’han dit. Està convençut que vencerem aquesta batalla, que Polònia caurà als nostres peus. Déu meu, ho controla tot. En secret, desitjo enormement que vingui a casa algun dia...que sàpiga que jo, el tinent Karl Hausser, sóc un gran admirador seu, que lluitaré fins al final per la nostra Alemanya i que la nostra família està al seu costat. Però suposo que és molt demanar. Ja queda molt poc per marxar de casa. D’aquí a un mes serem a les portes de Varsòvia...la batalla és imminent.

Polònia, setembre de 1939

Tal com va predir el Führer, hem guanyat la batalla. Varsòvia ha caigut. Ha estat força fàcil, s’han vist abordats de seguida pel nostre exèrcit. Hem perdut gent, però els militars estan animats, la victòria els ha encoratjat. Això és bo. La mala notícia és que no sé quan tornaré a casa. M’he proposat escriure aquí el que vagi passant...Però de moment és força difícil si em van interrompent a cada moment, com ara mateix...

Alemanya, gener de 1941

Estic esgotat. D’aquí poc farà un any i mig que vaig marxar de casa. La guerra avança, i cada vegada hi ha més països que hi prenen partit. S’han lliurat ja moltes batalles, i moltes d’elles les hem perdut. No sé com acabarà això, però jo em sento cada cop més acorralat. El Führer, i molts altres, continuen convençuts que guanyaran, i seguiran lluitant fins al final...Però per mi les coses ja no són tan clares. Sobretot perquè no sé quant temps fa que vago tot sol d’un lloc a l’altre, d’un amagatall a un altre, sense trobar cap manera de tornar a casa, o almenys d’afegir-me a algun regiment amic. Sembla que ningú està disposat a ajudar un soldat perdut. És la guerra... Ja no són les batalles glorioses que imaginava, no és la victòria tant somniada... Només són experiències horribles, l’una darrere l’altra, i jo, que sempre havia tingut una fe cega en el nostre líder, em sento culpable perquè començo a pensar que aquesta guerra no la pot guanyar. Pensar en experiències horribles em fa recordar...

Caminava penosament pel terra àrid i ple de pols. No, no caminava, s’arrossegava. Intentava amagar-se, com ja havia fet altres vegades, resant perquè no li caigués una bomba a sobre. Ja no sabia quin bàndol les tirava, només sabia que elles no feien distincions, i estava fart de trobar piles de cossos de diferents nacions, tots junts, com no havien estat mai en vida. Es va estirar darrere d’una paret destruïda, que tenia la pinta d’haver estat una casa senyorial. Estava exhaust, i li costava respirar. Un moviment al seu costat el va sobresaltar, i es va apartar inconscientment. Quan s’hi va fixar millor, va veure un soldat, estirat a terra. Estava desarmat, cosa que el va fer respirar, alleujat. S’hi va acostar amb cautela. Es va agenollar al seu costat. Li va veure la cara bruta de sang, pols i fang. L’uniforme estava igual o pitjor que la cara. Llavors va baixar la vista i li va mirar el ventre. Va estar a punt de vomitar. Les ferides eren horripilants, plenes de sang, i anaven fent bassals al seu voltant. Per un moment va pensar que era mort. Però llavors va recordar que feia un moment s’havia mogut.

- Són lletges, oi? – va dir-li el soldat, sobresaltant-lo. – T’aconsello que no...les miris gaire.

El tinent Hausser va observar el ferit. Encara tenia forces per parlar. Va mirar al seu voltant, i va veure un altre cos, aquest immòbil. S’hi va acostar, i decididament va arrencar un tros de roba del seu uniforme. Va tornar amb el ferit i va mirar-li el cos, pensant quina hemorràgia hauria d’aturar abans.

- No ho facis. És perdre el temps...

- No... diguis ximpleries. No pots continuar perdent sang...

Li va agafar el braç per embolicar-li amb el tros de roba. Llavors un pensament li va creuar la ment i li va deixar caure el braç de cop. El soldat va girar el cap a poc a poc i el va mirar. Tenia uns ulls blaus molt especials, que quedarien gravats al cervell d’en Hausser per sempre.

- Ets alemany? – li va preguntar. Davant la seva sorpresa, el soldat va riure dèbilment.

- Si no t’ho dic, m’ajudaràs igualment? No cal que em contestis... No ho faràs.

El soldat va aixecar el braç i en Hausser el va observar detingudament. Va apartar la brutícia com va poder i va buscar. Però no va trobar cap símbol... Cap esvàstica.

Els dubtes se’l menjaven per dins. Ell no es considerava mala persona... Però havia tornat a deixar anar el braç del soldat, amb una ganyota de fàstic.

- Què t’havia dit? Però tranquil... Me’n faig al càrrec. Aquesta guerra... ens ha canviat a tots. Mira, em pensava que em moriria aquí sol... però almenys he tingut una mica de companyia. No m’havia plantejat mai acabar els meus dies al costat d’un nazi...Però és millor això... que res... – cada vegada li costava més parlar, s’anava debilitant per moments. – Però sàpigues...que ara no som dos països enfrontats... Ara som dos homes, sols, l’un davant de l’altre... l’un que no es pot moure... i l’altre... que no és capaç ni... de tocar-lo. No és... repugnant?

El tinent Hausser va abaixar el cap, incapaç de respondre. Va notar que les llàgrimes li sortien dels ulls i li relliscaven per la cara, arrossegant la brutícia.

- No et pensis... que no sé que plores. Pots abandonar-me aquí, ni tan sols em sorprendré, ja sé la mena de persona que ets. No et pensis que quan has arribat no he vist els símbols dels teus braços. Però he deixat que em vegis... Pensava que, amb una mica de sort, m’havia topat amb un home despietat que em mataria només veure’m. Però ni això, l’únic que he trobat és un covard... que no sap ni embenar-me el braç, ni clavar-me una bala al cap. La meva sort... és admirable...

En Hausser va tornar a aixecar el cap, tremolant. Va veure que els ulls blaus es tancaven, lentament. No va poder més, es va aixecar com va poder i va arrencar a córrer, traient forces del no res. No va parar fins que se’n va haver allunyat prou. No volia haver de veure morir l’home...que li havia escopit tantes veritats a la cara. Es va deixar caure a terra, al costat d’un mur, s’hi va repenjar i va plorar, durant molta estona, de ràbia, de por, de fàstic, d’impotència...

Quan ja no va poder plorar més, va aixecar la mà tremolosa i va acariciar un moment el símbol de seu braç. I de cop, amb un atac de ràbia, va aferrar la roba i el va arrencar, i el va llençar lluny. Va tornar a plorar, aquesta vegada encara més desesperadament. Va seguir arrencant trossos de l’uniforme, entre crits i llàgrimes, fins que es va sentir més alleujat. Sabia que allò no canviaria res, però necessitava fer-ho. Llavors va poder, per fi, tancar els ulls. No es veia capaç d’aguantar res més, i va pensar que, amb una mica de sort, li cauria una bomba a sobre i s’hauria acabat tot.

Alemanya, maig de 1949

L’edifici del registre civil havia estat restaurat quan es va acabar la guerra, quatre anys enrere, i ara es veia molt més elegant que abans. En Karl Hausser i la seva dona Agnes hi van entrar, somrients, amb un cotxet de nen petit. Es van acostar al taulell on hi havia un home que escrivia, amb el cap enganxat al full.

- Bon dia, senyor. – va dir l’Agnes, exultant. – Volem inscriure el nostre fill al registre.

- Un moment, siusplau, senyora. De seguida els atenc.

Tot el cos d’en Karl Hausser es va posar en tensió. Aquella veu li era estranyament familiar. L’home de darrere el taulell va aixecar-se i els va mirar. En Hausser es va sentir defallir. Els ulls blaus que s’havien clavat en els seus els tenia gravats a la retina des de feia vuit anys, i els veia cada nit en somnis. Aquells ulls li recordaven, dia i nit, qui era, i què havia fet. L’ombra de la guerra perduda planava, encara ara, sobre casa seva, però ell mai havia explicat el que havia passat amb aquell soldat. Ni tan sols sabia com havia arribat a salvar-se...

- Senyora, si és tan amable, en aquell mostrador hi ha el formulari que m’haurien d’omplir...

L’Agnes va mirar el seu marit. Ell li va fer que sí amb un moviment de cap i ella va marxar, amb el cotxet del seu fill, a buscar el document. A poc a poc, en Hausser es va girar i es va trobar de nou amb aquells ulls que  havien estat el seu pitjor malson durant vuit anys. Les mans li van començar a tremolar violentament, i va pregar perquè no es notés. Els ulls blaus van mirar l’Agnes, que ara feia ganyotes al bebé. En Hausser es va quedar garratibat, sense poder apartar la mirada d’aquell home que no havia estat capaç de salvar, per culpa dels seus prejudicis. L’home va fer un somriure carregat d’ironia. Es va inclinar sobre el mostrador, i li va dir, amb una veu glacial, molt fluix:

- Que potser em creia mort, tinent Hausser?

Un calfred va recórrer-li tota la columna vertebral, i sense poder-ho evitar, es va estremir.

Eva